De
petit, o inclús abans. Quan encara no has nascut i
una ecografia revela que ets
un home, que tens el cromosoma Y. A partir d’aquí ja deixes de ser tu mateix.
No ho saps però els que te’n revoltaran tota la vida ja tenen una projecte per
tu. Ja volen que siguis d’una determinada manera, ja t’han condemnat. I neixes,
t’aprens el paper, i ets indefens, has vingut a aquest món sense saber a que es
juga. No et queda d’altre que moure fitxa i complir amb el projecte. Però hi ha
un problema. Tu no has dissenyat el projecte, ni ningú t’ha demanat si
t’agrada, si es possible, si el vols complir, si s’ha de canviar alguna cosa si
et molesta.
Home?
Que és ser home?. No ploris, no expliquis el que sents, has de ser fort, no
vacil·lis, ets un home, i pots amb tot! En aquest punt l’home deixa de ser
home, per una simple raó, deixa de ser ell, deixa de ser humà. Un home com
toca? Com toca a qui? Qui ha decidit que és un home com toca? I si no vull ser com toca? I si no soc com toca? No ets un
home? Dons qui ets? Ningú?
Ja es hora, ja feies tard. Cremares els papers. Et plantares sobre
un full blanc i et reinventares. Et senyalaren amb el dit als qui no els hi agrada que les coses canviïn. Et miraren malament els qui, just acabat de néixer pronosticaren com series. Et donaren l'esquena el qui fins ara t'havien acompanyat. No els hi agrades, no els hi dona la gana. Pero els alimentes, els hi ocupes part del ser pensament durant el dia. De les teves pedres ells s'han construit un caseva.
I és que això és una carta d'odi. No vos entenc ni vos vull entendre. Que mai hi hagui perdó pels qui dins del seu món podrit, ple de mites que no es compleixen, ple d'espines per protegir-se, plé d'un envoltori "cutre" farsit de merda i de vergonya han donat l'esquena als quí ha estat més valents que ells, als quí no necessiten un mapa perque es saben llaurar el seu camí i perque no necessiten a ningú que els hi digui quina fita han de seguir. Que vagin de "guais" i que s'inundin i que s'ofeguin dins la seva miserable vergonya, dins la seva merda fosca. Que callin les boques que sempre han parlat, que no sordin més, que s'enverinin les seves llengues bifurcades i que els hi pegui un llamp i que es converteixin en sendres, i que no es preocupin, que no els recordaré, que no els senyalaré, que quedin dins l'oblid més absolut i que si un dia ens tornam a retrobar que guanyem els desvergonyits! I sobretot, que no plorin, que es fan dir homes!
