Estima diferent!

Perquè ningú et va avisar, i ningú et va dir tampoc que seria fàcil. Tampoc ho esperaves...

Un dia et mires al mirall i et veus diferent, te'n has adonar, amagaves alguna cosa molt a dintre teu però et despertes i ja bategues mes fort, ja es part de tu, ja vols que t'acompanyi tota la vida, perquè simplement ets tu i ja no et rapinya el coll cridant que vol ser lliure. I així va anar, és una cosa que dus dedins, que la descobreixes quant la descobreixes. També tens por, no saps com funcionen aquestes coses, no saps com canviaran les coses. Aquesta es la meva història.

Mentiria si digués que ho sabia de tota la vida, tampoc va ser així. Però si que sempre m’he sentit diferent. No sabia perquè era, però a cops em separaven anys llum dels altres i no es fàcil. Et sents sol. La gent et mira i no t’entén. I encara que et vegin clamar comprensió mai ho aconsegueixes, mai aconsegueixes que algú et pugui mirar i arribi més enllà i entengui que ets com molta gent, però no com ells, i que a més, mai ho seràs. De fet, tu ets el més cec de tots, tampoc et saps mirar. Creixes. Canvies. T’ho penses almenys. La gent et segueix mirant, i de cada cop més lluny, més fred. I tu més sol, més perdut, més fosc. Sempre he tingut ganes de fugir, sempre he volgut caminar lluny per no tornar i no mirar arrere. Però, fugir de que?. Lluny de que?. No ho saps. No ho saps, per te’n vas lluny, això sí. “Ja veurem perquè” et dius a tu mateix. Ja veurem que faig i qui soc.

I una tarda, al port de Barcelona, els peus et penjen a dos pams de l’aigua i a un n’hi ha un altre. Un altre com tu. Un altre que tampoc ha sentit res quant el miraven de petit. No estàs sol. Vos mirau. I aquelles ungles et tornen a rapinyar per dintre. Aquest cop ja et fan sang i t’infecten. Que estàs a punt de fer? Sí, això sí. Però sobretot, qui ets? I qui seràs a partir d’ara? Però no, a partir d’ara no ha canviat res, mai ha canviar res, sempre has estat el mateix, amb les ungles afilades més o menys, però el mateix. I tu no ho sabies!. I estimes, i l’estimes, però d’amagat. Almenys has aconseguit que les rapinyades no et facin mal, o no tant almenys. I mires als dos costats dels carrer abans de donar-li un petó. I intentes dissimular, i procures no cridar molt l’atenció. Que no et tornin a mirar. I es que amagar una relació no és fàcil. Obrir la porta del teu pis a mitjanit quan tothom dorm no es fàcil. I es que per tu, això d’estimar, no es fàcil. És diferent.  

Respires com mai has respirat, ja no t’ofegues. Ho contes, ho expliques. No ho sabies, però sortir de l’armari no es fa un cop a la vida, es fa moltes vegades, es fa davant cada persona que coneixes. Esperes que sigui suau, i ràpid i que passi el temps. I que sigui normal. Talment ets com ho contes. Ja no ets actor dels papers que se t’han adjudicat en la vida. Ara escrius el teu propi guió!

"Si tens la sort de ser diferent no canviïs mai".  Tylor Swift.