Per fi, ja feia temps que ho volia, que ho volíem. No
és tan difícil fer les coses bé. Tampoc és tan difícil fer que sigui fàcil. A
vegades, no saps perquè però passa. Passa i no passa res però ha passat.
Sí, d'això estic parlant. De retrobar-te algun dia amb algú amb qui has estat
enmig d'una gran ciutat i mirar-te i vos tornau a demanar a veure com
vos ha anat la vida (simulant que no vos heu estat observant). I
tornes a tantejar el terreny. I sents alguna cosa, alguna cosa magnètica. T'adones
que t'agrada. Bé, no te'n adones, ja ho sabies. Però fas que pareixi tot
espontani... res planejat. I una merda!, fa temps que ho tenies planejat i
sabies que et passaria! Qualsevol excusa és bona per quedar un moment sols,
apartat de la gent que no sap a on acabaràs i que tu tampoc ho tens molt clar. És
aquell moment que sents que tu mateix t'empenys, que has de fer una passa més
perquè passi tot. És el moment que saps que la pots cagar o que pel contrari no
dormiràs sol. Al final passa, sempre passa el que ha de passar.
Vos embolicau entre llavis que fan petons i mans que pareix que busquen
alguna cosa. I ve el moment de decidir sobre quin llit ha d'acabar el vespre. I
de fet, tant és. No vols dormir sol i saps que avui no ho faràs. I mola. Tot ha
anat bé. Ja a sobre el llit començau a parlar amb un altre llenguatge. No és
verbal, és tot corporal. Sents com amb el cos et demana que facis alguna cosa,
i la fas, i li demanes amb el teu que també en faci algun altre, i la fa.
I sentiu que estau marcant el ritme de la ciutat. I estau sols. I acaba.
I vos encaixau i dormiu. I vos despertau mil vegades al vespre
perquè el llit és molt petit. Però és igual, no tens fred. I si tinguéssiu
un llit mes gran tanmateix utilitzarieu sols aquella petita part de l'espai,
seguiríeu encaixats. Dormiu i apareixen petons espontanis, que comuniquen que esteu
junts. És una forma de dir "sóc aquí, i estic amb tu, estem junts".
Ja entra llum pel forat de la finestra, ja fa temps que n'està entrant i penses
que quasi no has dormit. Torna a començar el joc, rialles, petons, mans... i
tornau a passar a un altre nivell de comunicació, ara ja no cal parlar,
ja vos ho podeu dir tot amb un altre codi. I després tornau a dormir
aferradets un altre cop. Desitjau que tornes a ser de vespre però ja és diumenge
migdia. Vos acomiadau amb un altre petó. I a partir d'aquí tot ja
canvia tot. Ja no definiu les coses de la mateixa manera que ho heu fet fins ara.
La relació torna a passar a un altre nivell que no entens quin és. Sents
vertigen. No saps que sou a partir d'ara. La llum del dia et molesta. No trobes el metro. No saps com encaixar el que ha
passat. I no saps si l'altre està igual que tu o que simplement ets tu que estas fet d'un natural extrany. Fas
olor de l'altre, la sents dins el vagó, la dus impregnada a la roba i no saps si
t'agrada o si l'odies. Arribes a casa. Els teus companys de pis et miren i
alcen la barbeta per demanar-te que ha passat i com ha anat. Et tires sobre el
llit i tens por.
"Si mai he oblidat el que sentia per tu deixa que
el temps en dugui al teu perfum".
