Infinit d'indomable impaciència

Vaig decidir perdre pres, no per estar gras sinó per obra artística, per ser real d’una vegada i per superar el pròxim nivell de l’evolució individual humana. 

Vaig arribar als 50 kg. Em sentia més lleuger, les formes de les coses varen agafar una dimensió especial, estaven definides, pudia apreciar on acabaven les coses i a on començaven les altres. Em vaig començar a relacionar diferent amb les persones. No m’absorbien, les definia i m’aguantava.

Vaig arribar als 40 Kg. Ara podia palpar la diferència d’una millor manera. Observava des de lluny. De fet, esta lluny, no de tot sinó dels altres, va ser el primer cop en la meva vida que em sentia indivisible. Em conservava com he nascut, no em contaminava. La sensació era estranya però suportable. 

Vaig arribar als 30 Kg. En aquet estat em sentia per dintre, em mirava i només em veia a jo. Omplert de màxim egocentrisme vaig començar a entendre les coses. Veia un llum a l’infinit que s’atracava com mes pes perdia. M’havia desfet del que em sobrava tant.

Vaig arribar als 20 Kg. Sentia renous de lluny, era inimaginable. Eren ecos. Res més de nou. 

Vaig arribar als 10 kg. Ara ja tot era evident. Era la sensació d’estar a punt de descobrir alguna cosa important. Era tot i res a la vegada. Els altre? No hi ha altres en aquest nivell.

Vaig arribar als 0 Kg.  No hi havia res. Era pau, res més, neutre. 

Vaig arribar als -10 Kg. A la fi! M’havia desfet de la massa morfològica que tan em pensava. Ara només era una falua mental que es movia de forma fantasmagòrica per la vida. Ara observava i ho veia clar. Ara sols observava. Va ser el primer moment de la meva vida que em vaig sentir realment una persona. Era agradable interactuar sols amb tu mateix observant els altres com si fossin actors d’una realitat de la que tu no formaves part. 

Omplir-se de l'altre.

Si.

Pot ser.

Agafa’m.

Deixa'm fer.

No em tornis a deixar fer mai més, cabró.

Respira’m a l'orella... més fort.

Diguem el que m'agrada que em diguis.

No més.

Posa’t a sobre.

Basta.

Sempre t'he odiat.

Ara t'estim però odio a la gent com tu.

Ets el millor que m'ha passat.

En el darrer minut de la meva vida.

No em miris mai mes a la cara.

La lluna de reüll t'observa per la finestra.

T'hauria de caure la cara de vergonya.

Toca't tu.

Em fas mal, però m'agrada.

Ara ja no m'agrada, ets un desgraciat.

Estic rallant el marbre.

Menget el coixí.

Sé que t'agrada l'humor negre.

I tant.

Sol.

Tu i tothom més.

Diòxid.

Aigua, tenc set.

Més fort.

A vegades pareixes més petit que jo imbècil.

Crema’m i mentim.

Ara només mentim, ja estava cremat, me’n he adonat.

Tothom por fer teatre inclús els actors.

Ets "cutre" molt "cutre" mediocre de merda.

No estiguis amb jo si em deixaràs sol i fred a un racó desolat d'una ciutat que esta morta. 

Puta.
Si pens, no sent, sol estic.

Que no plorin, que es fan dir homes!

De petit, o inclús abans. Quan encara no has nascut i una ecografia revela que ets un home, que tens el cromosoma Y. A partir d’aquí ja deixes de ser tu mateix. No ho saps però els que te’n revoltaran tota la vida ja tenen una projecte per tu. Ja volen que siguis d’una determinada manera, ja t’han condemnat. I neixes, t’aprens el paper, i ets indefens, has vingut a aquest món sense saber a que es juga. No et queda d’altre que moure fitxa i complir amb el projecte. Però hi ha un problema. Tu no has dissenyat el projecte, ni ningú t’ha demanat si t’agrada, si es possible, si el vols complir, si s’ha de canviar alguna cosa si et molesta.

Home? Que és ser home?. No ploris, no expliquis el que sents, has de ser fort, no vacil·lis, ets un home, i pots amb tot! En aquest punt l’home deixa de ser home, per una simple raó, deixa de ser ell, deixa de ser humà. Un home com toca? Com toca a qui? Qui ha decidit que és un home com toca? I si no vull ser com toca? I si no soc com toca? No ets un home? Dons qui ets? Ningú?

Ja es hora, ja feies tard. Cremares els papers. Et plantares sobre un full blanc i et reinventares. Et senyalaren amb el dit als qui no els hi agrada que les coses canviïn. Et miraren malament els qui, just acabat de néixer pronosticaren com series. Et donaren l'esquena el qui fins ara t'havien acompanyat. No els hi agrades, no els hi dona la gana. Pero els alimentes, els hi ocupes part del ser pensament durant el dia. De les teves pedres ells s'han construit un caseva.

I és que això és una carta d'odi. No vos entenc ni vos vull entendre. Que mai hi hagui perdó pels qui dins del seu món podrit, ple de mites que no es compleixen, ple d'espines per protegir-se, plé d'un envoltori "cutre" farsit de merda i de vergonya han donat l'esquena als quí ha estat més valents que ells, als quí no necessiten un mapa perque es saben llaurar el seu camí i perque no necessiten a ningú que els hi digui quina fita han de seguir. Que vagin de "guais" i que s'inundin i que s'ofeguin dins la seva miserable vergonya, dins la seva merda fosca. Que callin les boques que sempre han parlat, que no sordin més, que s'enverinin les seves llengues bifurcades i que els hi pegui un llamp i que es converteixin en sendres, i que no es preocupin, que no els recordaré, que no els senyalaré, que quedin dins l'oblid més absolut i que si un dia ens tornam a retrobar que guanyem els desvergonyits! I sobretot, que no plorin, que es fan dir homes! 

Estima diferent!

Perquè ningú et va avisar, i ningú et va dir tampoc que seria fàcil. Tampoc ho esperaves...

Un dia et mires al mirall i et veus diferent, te'n has adonar, amagaves alguna cosa molt a dintre teu però et despertes i ja bategues mes fort, ja es part de tu, ja vols que t'acompanyi tota la vida, perquè simplement ets tu i ja no et rapinya el coll cridant que vol ser lliure. I així va anar, és una cosa que dus dedins, que la descobreixes quant la descobreixes. També tens por, no saps com funcionen aquestes coses, no saps com canviaran les coses. Aquesta es la meva història.

Mentiria si digués que ho sabia de tota la vida, tampoc va ser així. Però si que sempre m’he sentit diferent. No sabia perquè era, però a cops em separaven anys llum dels altres i no es fàcil. Et sents sol. La gent et mira i no t’entén. I encara que et vegin clamar comprensió mai ho aconsegueixes, mai aconsegueixes que algú et pugui mirar i arribi més enllà i entengui que ets com molta gent, però no com ells, i que a més, mai ho seràs. De fet, tu ets el més cec de tots, tampoc et saps mirar. Creixes. Canvies. T’ho penses almenys. La gent et segueix mirant, i de cada cop més lluny, més fred. I tu més sol, més perdut, més fosc. Sempre he tingut ganes de fugir, sempre he volgut caminar lluny per no tornar i no mirar arrere. Però, fugir de que?. Lluny de que?. No ho saps. No ho saps, per te’n vas lluny, això sí. “Ja veurem perquè” et dius a tu mateix. Ja veurem que faig i qui soc.

I una tarda, al port de Barcelona, els peus et penjen a dos pams de l’aigua i a un n’hi ha un altre. Un altre com tu. Un altre que tampoc ha sentit res quant el miraven de petit. No estàs sol. Vos mirau. I aquelles ungles et tornen a rapinyar per dintre. Aquest cop ja et fan sang i t’infecten. Que estàs a punt de fer? Sí, això sí. Però sobretot, qui ets? I qui seràs a partir d’ara? Però no, a partir d’ara no ha canviat res, mai ha canviar res, sempre has estat el mateix, amb les ungles afilades més o menys, però el mateix. I tu no ho sabies!. I estimes, i l’estimes, però d’amagat. Almenys has aconseguit que les rapinyades no et facin mal, o no tant almenys. I mires als dos costats dels carrer abans de donar-li un petó. I intentes dissimular, i procures no cridar molt l’atenció. Que no et tornin a mirar. I es que amagar una relació no és fàcil. Obrir la porta del teu pis a mitjanit quan tothom dorm no es fàcil. I es que per tu, això d’estimar, no es fàcil. És diferent.  

Respires com mai has respirat, ja no t’ofegues. Ho contes, ho expliques. No ho sabies, però sortir de l’armari no es fa un cop a la vida, es fa moltes vegades, es fa davant cada persona que coneixes. Esperes que sigui suau, i ràpid i que passi el temps. I que sigui normal. Talment ets com ho contes. Ja no ets actor dels papers que se t’han adjudicat en la vida. Ara escrius el teu propi guió!

"Si tens la sort de ser diferent no canviïs mai".  Tylor Swift.

Tornar-se a trobar

Per fi, ja feia temps que ho volia, que ho volíem. No és tan difícil fer les coses bé. Tampoc és tan difícil fer que sigui fàcil. A vegades, no saps perquè però passa. Passa i no passa res però ha passat. Sí, d'això estic parlant. De retrobar-te algun dia amb algú amb qui has estat enmig d'una gran ciutat i mirar-te i vos tornau a demanar a veure com vos ha anat la vida (simulant que no vos heu estat observant). I tornes a tantejar el terreny. I sents alguna cosa, alguna cosa magnètica. T'adones que t'agrada. Bé, no te'n adones, ja ho sabies. Però fas que pareixi tot espontani... res planejat. I una merda!, fa temps que ho tenies planejat i sabies que et passaria! Qualsevol excusa és bona per quedar un moment sols, apartat de la gent que no sap a on acabaràs i que tu tampoc ho tens molt clar. És aquell moment que sents que tu mateix t'empenys, que has de fer una passa més perquè passi tot. És el moment que saps que la pots cagar o que pel contrari no dormiràs sol. Al final passa, sempre passa el que ha de passar. Vos embolicau entre llavis que fan petons i mans que pareix que busquen alguna cosa. I ve el moment de decidir sobre quin llit ha d'acabar el vespre. I de fet, tant és. No vols dormir sol i saps que avui no ho faràs. I mola. Tot ha anat bé. Ja a sobre el llit començau a parlar amb un altre llenguatge. No és verbal, és tot corporal. Sents com amb el cos et demana que facis alguna cosa, i la fas, i li demanes amb el teu que també en faci algun altre, i la fa. I sentiu que estau marcant el ritme de la ciutat. I estau sols. I acaba. I vos encaixau i dormiu. I vos despertau mil vegades al vespre perquè el llit és molt petit. Però és igual, no tens fred. I si tinguéssiu un llit mes gran tanmateix utilitzarieu sols aquella petita part de l'espai, seguiríeu encaixats. Dormiu i apareixen petons espontanis, que comuniquen que esteu junts. És una forma de dir "sóc aquí, i estic amb tu, estem junts". Ja entra llum pel forat de la finestra, ja fa temps que n'està entrant i penses que quasi no has dormit. Torna a començar el joc, rialles, petons, mans... i tornau a passar a un altre nivell de comunicació, ara ja no cal parlar, ja vos ho podeu dir tot amb un altre codi. I després tornau a dormir aferradets un altre cop. Desitjau que tornes a ser de vespre però ja és diumenge migdia. Vos acomiadau amb un altre petó. I a partir d'aquí tot ja canvia tot. Ja no definiu les coses de la mateixa manera que ho heu fet fins ara. La relació torna a passar a un altre nivell que no entens quin és. Sents vertigen. No saps que sou a partir d'ara. La llum del dia et molesta. No trobes el metro. No saps com encaixar el que ha passat. I no saps si l'altre està igual que tu o que simplement ets tu que estas fet d'un natural extrany. Fas olor de l'altre, la sents dins el vagó, la dus impregnada a la roba i no saps si t'agrada o si l'odies. Arribes a casa. Els teus companys de pis et miren i alcen la barbeta per demanar-te que ha passat i com ha anat. Et tires sobre el llit i tens por.

"Si mai he oblidat el que sentia per tu deixa que el temps en dugui al teu perfum".

Declaració d'intensions

No, no vull parlar de sexe per parlar de sexe. No vull escandalitzar a ningú amb històries de fantasies d'un jove que ha decidit fer públic, de manera privada la seva vida íntima baix un pseudònim. No em vull baixar els pantalons per ensenyar res. Però sí que vull pensar sobre el tema. Sí que vull escriure per compartir com són les relacions entre les persones, al nivell que sigui, del sexe que siguin i de la intimitat que sigui. Baixar-se els pantalons és això! Baixar-se els pantalons és demostrar a algú com ets, però sobretot, com parles sobre el llit! 

No ets més que el que fas quant tu no hi ets.